Si fa un any vaig poder anar a la fira del comtat de Montgomery, al costat mateix de Washington DC, enguany he anat un pèl més lluny fins a la vall del Shenandoah per visitar la fira del comtat que duu el mateix nom.
Com era d’esperar, poques diferències entre totes dues tot i que potser aquesta última ha estat lleugerament més petita i humil (i per descomptat res a veure amb les grans fires estatals com les d’Iowa o Minnesota). Continua llegint →
Tres ingredients són bàsics per a celebrar com cal el Dia de la Independència als Estats Units: anar a la desfilada pels carrers de la ciutat, menjar ‘Hot Dogs’, i veure els focs artificials a la nit.
A tot això cadascú hi afegeix la seva beguda preferida (la cervesa en quantitats generoses és una opció força popular), i molts també hi sumen els seus propis petards i coets a la barreja. Continua llegint →
A Tino Soriano no li cal massa presentació. Probablement sigui un dels fotògrafs catalans més coneguts per tothom, sobretot per les seves col·laboracions amb la revista National Geographic i tot tipus de revistes i ‘magazines’ en els que ha publicat les seves fotos de viatge.
Tampoc és cap secret que en els últims anys està treballant amb càmeres Olympus, fent-ne promoció aquí i allà quan l’ocasió ho mereix. I aquesta sembla que ho mereix com cap altra fins ara. I és que equipat tan sols amb una màquina de la marca i tres objectius fixes està donant una volta al món que documenta gairebé a temps real en un nou blog del projecte. Continua llegint →
Sóc en aquests moments a l’aeroport de Heathrow, camí a Washington DC després de passar les festes a Barcelona. Per descomptat no sóc l’únic que ha cregut convenient visitar família i amics uns dies pels vols de Nadal, cada any un munt de gent ho fa amb tota normalitat, però és que resulta que jo no ho havia fet mai.
De fet crec que ha estat la primera vegada en la vida que he destinat els comptats dies de vacances a tornar a Barcelona enlloc de sortir a viatjar. I tinc una sensació estranya, no t’enganyaré. I encara es fa una mica més estranya quan penso en totes les coses que hagués pogut fer i tots els llocs que hagués pogut visitar… i me’n adono que no els canviaria pels moments viscuts i compartits amb tothom. Continua llegint →
Tot estava preparat i a punt. Els canons de confeti, les pantalles gegants dins i fora del recinte, les càmeres de televisió… fins i tot algunes portades de revistes. Però Amèrica va decidir que Hillary Clinton no seria la seva propera presidenta. Decepció, plors i cap a casa.
Què podia haver passat? Com s’explica el resultat si durant setmanes i mesos ens havien estat dient que Donald Trump no tenia cap opció de ser president? Xerrades que explicaven les particularitats del sistema de ‘Vots Electorals’ i que donaven l’avantatge als demòcrates, els resultats i el to dels tres debats presidencials, les aparicions de tot tipus d’estrelles de l’espectacle i l’esport al costat de Hillary Clinton i, per descomptat, les famoses enquestes (i els articles que les acompanyaven i validaven). A mi em van convèncer del tot, reconec que en cap cas m’esperava la victòria de Trump. Continua llegint →
No me’n puc estar de rendir un petit homenatge a les fires agrícoles i ramaderes que s’organitzen durant l’estiu als Estats Units. Recintes en el que el temps ha quedat congelat en èpoques passades on la vida era suposadament més senzilla i connectada a la terra. Un món rural encara molt present i de vital importància pel país avui en dia, però que a la pràctica probablement té poc a veure amb la imatge idealitzada que ens presenten a les fires estatals i dels diferents comtats. Però això és el de menys. Aquí tothom hi ve a celebrar el bo i millor de la vida i, fins a cert punt, a oblidar-se del món real que hi ha fora els seus límits.
Premi a la cabra més maca. Premi al porc més gras. Premi al millor pastís de poma o a la carabassa més grossa. Quedar en primer lloc és tot un honor, sigui en la categoria que sigui, i els premiats s’enduran el prestigiós ‘llaç blau’ que els identifica com a guanyadors. A Minnesota però, van una mica més enllà. Les guanyadores del concurs de bellesa s’emporten a casa com a premi un bust d’elles mateixes, esculpit durant els dies de la fira i davant de tothom, en un bloc de 40 quilos de mantega. De nou, tot un honor. Continua llegint →
Ens van dir que seria una convenció republicana salvatge. Uns 25.000 agents policials, vinguts en alguns casos de llocs tan llunyans com Texas, es van sumar a les unitats de la ciutat per sumar forces i garantir la seguretat i la pau a la ciutat. Vam llegir articles -en publicacions del nivell de ‘The New Yorker’- en els que els periodistes explicaven com assistien a classes de tàctiques de guerra per a protegir-se i estar preparats en cas de batalles campals entre manifestants i policia als carrers de Cleveland.
I tant ens van avisar del que ens venia al damunt que ens vam espantar. Tots. I molt probablement els que més es van acabar espantant van ser els contraris a tot el que Trump representa que, finalment, van decidir quedar-se a casa i no sortir a manifestar-se. Amb sort a les protestes s’hi comptaven centenars de manifestants, mai milers, rodejats per un núvol de periodistes i reporters que sovint els igualaven -si no superaven- en números. Continua llegint →
És un estat gran, el segon més gran dels cinquanta que formen els Estats Units i més gran que tota la península ibèrica. És moltes coses i molt variades però Texas és, per sobre de tot, gran.
Tan gran que tot i haver-la visitat anteriorment en tres ocasions encara em quedaven grans regions per explorar. Ara, després de la quarta, encara me’n queden algunes que no sé si arribaré a visitar mai però, com a mínim, per fi he passat per la seva peculiar capital, Austin, parcialment ocupada pels ‘hipsters’ atrets per la seva escena musical i un cert estil de vida relaxat. Això sí, sense perdre de vista que som on som: el gran capitoli que presideix la ciutat és, expressament, el més alt de tots (més i tot que el de la capital de la nació, a Washington DC). Continua llegint →